La integració en les societats occidentals

“No ho sé, però la nostra forma de fer és diferent de la vostra.”

Amb aquesta frase el Cabdill Seattle en la seva carta al president dels Estats Units Franklin Pierce plasma la separació entre les societats amb un discurs mític i les de discurs lògic: simplement la forma de fer és diferent. En la resta del discurs es fa palesa la dificultat de comprensió entre les dues societats degut a les diferències en la concepció del Món, que porta a entendre la impossibilitat de les dues societats a poder ja no només entendre’s, sinó a conviure, particularment en el context de 1855, on la visió era de superioritat envers a les altres civilitzacions considerades primitives. Fins i tot el propi discurs del Cabdill Seattle denota que aquestes societats sabien que se’ls hi conferia aquest paper, i ell mateix declara “jo només sóc un salvatge”.

Però, què és el que provoca que la forma de fer sigui diferent? En el discurs veiem la concepció integrada del cosmos de la tribu del Cabdill Seattle: estimen l’aire perquè el vent va donar el primer alè als seus avantpassats, que alhora és el seu alè, la Terra és la seva mare, i per això és sagrada, però també perquè conté els seus avantpassats. Per a ells separar-los de la Terra és separar-los d’una part d’ells mateixos (“Allò que esdevé a la Terra, també esdevé als fills de la Terra.”), de la seva pròpia concepció del món, i és per això que entenen que, tant si venen la terra com si no, el fet que l’home blanc arribi amb una altra concepció de la Terra farà que la seva civilització desaparegui, encara que ells continuïn vivint. La seva forma de vida està marcada per allò que és sagrat, i la seva manera de viure la realitat és a través d’arquetips, que transformen aquelles coses i fets essencials pel dia a dia, en fets o objectes sagrats, que passen a través de mites i rituals. Com que el Món és un lloc sagrat, tot allò que ho envolta ho és, sinó no tindria sentit per a ells. Qualsevol ésser o acció és potencialment transcendent i per tant tenen una visió d’igual a igual de tot. És per això que no poden comprendre com poden ells vendre allò que és igual a ells, ja que la seva estructura vital està integrada a la natura de forma material. En aquell moment (i segurament passaria de forma igual avui en dia), aquest discurs integrat xocava de forma impermeable amb la visió occidental de la terra, vista com un bé material, el qual pot tenir un propietari, un preu, i pot passar d’una mà a un altre dins un sistema lògic.

La impermeabilitat d’aquestes dues tipologies de societats pel que fa a la visió integral del cosmos enfront una més classificatòria ens pot aportar idees sobre la nostra visió de la natura.

Així, les societats miticoreligioses tenen una memòria basada en les permanències, és a dir, no registren els fets històrics com a tals, sinó que es basen en la repetició d’arquetips. Tal com exposa M. Eliade els actes humans, més enllà dels automatitzats, són la repetició d’un acte primordial, d’un exemple mític. Només els fets històrics que es consideren més transcendents poden passar al pla mitològic. Per explicar la realitat utilitzen un discurs paradigmàtic i polivalent que es pot acostar a una realitat des de diferents plans i nocions, no necessàriament lineals. És a dir, poden definir una cosa o concepte a partir de diferents elements, que des d’un punt de vista lineal i sintagmàtic seria incoherent.

Al contrari, a les societats lògicoracional, en el món antic la Grècia i la Roma clàssiques i les seves hereves que entenem per món occidental, el discurs és fenomenològic i causalístic, és a dir, estableix categories i subcategories i descriu els fets de manera lineal, a través de relacions causa efecte. Per tant no disposen d’una visió integrada, sinó que compartimenten el coneixement. Això fa que els actes i els objectes tinguin un caràcter singular, i per tant un valor intrínsec propi. Això porta a un reconeixement individual dels actes i dels objectes i condueix a una memòria factual, marcada pels fets. Finalment, com que el discurs filosòfic i científic és seqüencial d’acord amb la lògica de la causalitat, el discurs és lineal i sintagmàtic.